Noam Chomsky i les 10 estratègies de manipulació mediàtica

Procuraré fer una traducció (matussera, estic segura) de l’article enllaçat en aquest blog que m’ha dut al diari El País que alhora m’ha portat al que sembla “la font” de la notícia. Una entrada, purament enumerativa, publicada el 30 de juliol d’enguany al web de l’Institut João Goulart.

El lingüista nord americà Noam Chomsky va confeccionar les 10 estratègies de manipulació a través dels mitjans.

1-L'estratègia de la distracció.

           

L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per tal d'impedir al públic que aquest s’interessés pels coneixements  essencials en les àrees de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir distreta l'atenció del públic, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals (cita del text Armas silenciosas para guerras tranquilas)".

2- Crear problemes, després oferir solucions.

Aquest mètode també s’anomena “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per tal de causar certa reacció en el públic amb la finalitat que, aquest, sigui el director de les mesures que desitja acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o bé organitzar atemptats sagnants amb la voluntat que el públic sigui el qui demandi lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per tal de fer acceptar com a mal necessari el retrocés dels drets socials i el desballestament dels serveis públics.

3- L’estratègia de la gradualitat.

Per tal de fer que s’accepti una mesura inacceptable n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb compta gotes i al llarg d’anys consecutius. És d’aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades al llarg de les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, falta d’ocupació en massa, sous que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si s’haguessin aplicat d’un sol cop.

4- L’estratègia de diferir.

Una altra forma de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública en el moment per aconseguir-ne una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer perquè l’esforç no és immediat. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar, ingènuament, que “demà tot anirà millor” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dona més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5- Dirigir-se al públic com si fossin criatures de poca edat.

La majoria de la publicitat dirigida al gran públic fa servir el discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, sovint pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Perquè? “Si hom es dirigeix a una persona com si aquesta tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, a raó de la sugestionabilitat, aquesta tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció, també, desproveïda d’un sentit crític, com la d’una persona de 12 anys o menys (veure Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

6- Fer servir l’aspecte emocional molt més que la reflexió.

Fer us de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per tal de causar un curt circuit en l’anàlisi racional i, finalment en el sentit crític dels individus. Per altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per tal d’implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temences, compulsions o induir comportaments.

7- Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes que es fan servir per al seu control i el seu esclavatge. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que plana entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i es mantingui, impossible d’assolir per a les classes inferiors (veure Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8- Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.

Promoure que el públic cregui que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte...

9- Reforçar l’autoculpabilitat.

Fer creure a l’individu que ell és, únicament el culpable de la seva pròpia desgràcia per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’infravalora i es culpa, el que degenera en un estat depressiu, un dels efectes del qual és la inhibició per a l’acció. I, sense acció no hi ha revolució!

10- Conèixer els individus millor del que els mateixos es coneixen.

En el decurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent escletxa entre els coneixements del públic i aquells privilegiats que han fet servir les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant psicològicament com físicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú del que ell mateix es coneix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i poderós sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si mateixos.

El sempre polèmic però lúcid Chomski...