Els diners no són excusa per no col·leccionar

El primer que haig de fer és posar l'enllaç i citar la font. No féssim allò tan lleig de fer passar informació per nostra quan no ho és: http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/323725-els-diners-no-son-excusa-per-no-colmleccionar-art.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=mesCultura&utm_source=rss&utm_medium=mesCultura&utm_campaign=rss

De debò, no m'ho puc creure!

D'una banda perquè aquesta bona Sra. suposa que només poden col·leccionar art a preus assequibles els joves i d'això es desprèn que els que són més grans que una persona jove, o bé no tenen sensibilitat o bé l'han perduda pel fet de ser més grans que una persona jove (quina deu ser l'edat límit per ser jove? Ho preguntarem a la  Generalitat).

D'altra banda perquè aquesta bona Sra. que, i ho dic amb tot el cor a la mà sense cinisme i sense sarcasme, ho juro, no s'adona que no pas tothom viu Diagonal amunt. Per aquells qui no ho sàpiguen (perquè potser no tinguin un bon coneixement de la Capital de Catalunya, l'única ciutat que hi existeix, per tant, aquests que no en tenen coneixement deuen viure als llimbs), l'Avinguda Diagonal és una artèria de Barcelona que en temps moderns, és a dir en l'era de la industrialització, ha fet de frontera natural entre aquells que no saben què és haver de maldar per arribar al dia 20 del mes corrent amb calers a la butxaca, sense deutes i amb prou descans per poder anar a Tavertet o a algun llogarret perdut a les muntanyes o a la costa els caps de setmana, vacances a banda i els que s'han d'espavilar amb allò que sobra als bancs i als empresaris. L'exemple de la Diagonal es fa servir, principalment per això, en aquest context. Tot sigui que Diagonal amunt hi hagi gent que visqui amb 500 euros de pensió -que és la mitjana- o bé amb menys de mil de mensualitat, -que és molt habitual, més que no pas sembla- que també seria factible. També és ben cert que hi deu haver molta gent que té molts possibles Diagonal avall, segurament si, més ben dit, amb tota seguretat la hi ha, així com a la resta del país, que també té gent que l'omple.

Potser aquesta bona senyora és de Sant Ildefons, a Cornellà, de Canovelles al Vallès Oriental, de Tortosa, d'Ivars d'Urgell o bé de qualsevol altre vila o poble on els adinerats destaquen per la seva absència. Podria molt ben ser  o no ser perquè no tinc el gust de conèixer-la i per tant, no ho sé.

El que si sé és que em sembla quasi insultant que algú pugui dir que els diners no són excusa per no col·leccionar art, molt més quan tothom sap que una litografia d'un artista no consagrat no pot aconseguir-se per menys de tres o quatre-cents euros, no parlem ja d'obres d'artistes amb cert nom.

Com que a mi això de l'art contemporani més aviat sol fer-me venir basques donat que trobo que hem arribat a un punt en què ens venen gat per llebre descaradament i que, una bona part de l'art contemporani és una porqueria de proporcions descomunals que ens fan empassar tant si volem com si no volem, la veritat és que el tema del col·leccionisme no em fa ni fred ni calor. I, molt millor, perquè si m'en fes, aniria fent ratllades al terra amb les dents perquè jo, com la majoria de la gent que mou la màquina de fer calers que són les societats globalitzades -potser seria més precís de dir-ne banquitzades- necessito fins l'últim cèntim del meu sou per poder tirar endavant casa meva.

El titular de l'Avui+El Punt és tendenciós, està claríssim, de fet, és que sembla que la persona que el signa té alguna cosa personal amb aquesta Sra. perquè és de mal gust que una entrevista pugui deixar només el regust de l'última frase com a idea general quan la idea pot, molt bé, no ser aquesta. Déu meu! Estic insinuant que aquest mitjà és tendenciós? Nooooo. No se'm mal interpreti, que és molt tard i al carrer hi ha una ventada...

Fa sis minuts que Windows -beneït sigui el seu nom- ha canviat l'hora del rellotge de l'ordinador, per tant, porto un cansament acumulat de + 1 hora 6 minuts.

No m'agrada l'art contemporani, de fet, podria dir que el detesto, no pas tot el que veig o m'arriba sinó ben bé una bona part o bé la gran majoria. Trobo que hem perdut el nord i la perspectiva. Ens hem tornat sàdics, escatològics i degenerats. No dic pas que pintar núvols perfectes i angelets rodanxons fos el súmmum de la consagració i de l'elevació artística, no ho dic pas, però esquarterar animals, l'absurd del videoart abstracte i algunes bestieses similars, em fan el mateix efecte que els solos jazzístics en els quals un intèrpret pot estar-se una hora o més desenvolupant una palla mental que em fa posar els pèls de l'espinada com una cresta on és possible fer-hi lliscar una bombeta i que aquesta exploti. Aquest és l'efecte.

En fi, torno a repetir que no tinc res contra aquesta bona senyora que, finalment, expressa les seves opinions. Suposo que si la conegués em cauria molt bé perquè té cara de bona persona i, evidentment, tothom parla des del seu punt de vista, des de la seva posició al món i, de la mateixa manera, haig de conèixer i reconèixer que la meva opinió és parcial, interessada i tendenciosa com pugui ser-ne qualsevol altra i que, en definitiva, crec que aquesta notícia m'ha servit d'excusa per tornar a vomitar contra l'art contemporani, que ho és en qualsevol època, per altra banda.

He llegit que el paradigma de CiU és governar i no la independència

En un post d'una de les persones a les que segueixo a Twitter, en Xavier Mir, hi ha un retweet sobre un tweet d'un tal aleixms (a Twitter arriba un moment que pots pensar-te que ets a la Guerra de les Galàxies) sobre CiU en el qual es diu que, com dic al títol de l'entrada, el paradigma de CiU és governar i no pas la independència. NOOOOOO! Com hi ha algú que pugui atrevir-se a pensar això? És que hem perdut la vergonya? Aggg!!!

Realment, trobo sorprenent que a aquestes alçades algú doni cap importància a aquestes divagacions totalment mancades de sentit comú i d'objectivitat. Per favor!

Honestament penso que l'objectiu principal de qualsevol grup polític és governar, els ideals i les missions crístiques solen quedar de banda quan la pell de la trona toca la pròpia pell, mentida, queden de banda molt abans, molt... D'acord que en el cas de CiU això es veu amb cristal·lina claredat, hi podem estar totalment d'acord, ara bé, potser no es veu que l'objectiu de la independència passa primer per l'objectiu no declarat de l'auto reconeixement?

Probablement, el reconeixement en la nostra espècie és una condició sine qua non (modificat perquè no s'entén la broma i genera confusió era "sin equanon") en qualsevol empresa pública i privada que hom vulgui engegar, molt probablement. Necessitem ser reconeguts per la nostra família, pels nostres amics, pels nostres companys, pels nostres veïns, per aquells als qui coneixem i per aquells als qui no coneixerem mai, tot això en major o menor grau i escala, és obvi.

L'independentisme, a casa nostra, és un virus que ens infecta a molts i que mata pocs de nosaltres ja que ,en molts casos es demostra que no és més que una grip estacional que pot fer-nos servei per perdre algun quilet o per fer una bona neteja de vies. Convergència i Unió seria un clar exemple d'això que dic, tot i que no dic pas que a la federació no hi hagi personal profundament independentista, entregat al país i delerós que les coses siguin d'altra manera i forma, tinc la absoluta seguretat que és així i no ho dic demagògicament ni parafernàlicament, ho dic amb un absolut convenciment i perquè fora absurd que no fos així.

Hom té sentiments profunds en referència a aquest tema -la independència- i els despatxa com pot; hi ha a qui agrada fer feina de base i hi ha a qui agrada tenir desenes de micròfons entre el nas i la gola, és així i, naturalment serà així per molt de temps, ho vaticino. No és el mateix que a algú li demanin que faci una feina determinada com ara, fer de líder d'una formació política o d'una idea, i que aquesta demanda es produeixi per clamor popular, que el fet que algú decideixi que sigui al preu que calgui que sigui, serà l’estendard i el vehicle únic del sentiment general. Diria, modestament, que no seria el mateix.

Trobo que avui en dia, hom ha pervertit la idea romàntico-festiva de líder del poble i de lluitador per les seves necessitats (les del poble, dic) i, amb aquesta afirmació no m'estic referint a una formació política determinada, en tot cas, em volten pel cap la majoria de formacions de l’espectre -i mai millor dit- polític d'aquest país, tant és així que el que menys interessa és la independència  en la seva essència, ja que aquesta constitueix una idea, una base en la qual poder fer moure la roda de l'ego. Si s'aconsegueix molt millor però si el que s'aconsegueix són les engrunes de la idea i poder seguir menjant d'ella, doncs mira, hi ha mals majors...

Esquerra Republicana de Catalunya s'ha perdut per això mateix i perquè, suposo jo en la meva infinita ignorància, no s'han sabut explicar convenientment, s'han trobat venuts perquè el poder (encara que sigui el co-poder) és llaminer i dispensa paranys per als quals s'ha de poder estar preparat -citem el cas del Conseller Primer i l’afer de Perpinyà en el qual es va trobar immers i sense capacitat de reacció- i a més, no han sabut veure com els seus afanys de protagonisme els jugaven en contra, vegi’s les poques llums de les públiques lluites internes pel domini del poder en el si de la formació i pels escàndols de malbaratament de diner públic en arranjaments de cotxes oficials i despeses, com si això no ho fes més d'un parlamentari..., suposo, que no ho sé i pateixo per la difamació, oju!

De tot això que cito als "companys" d'Iniciativa Per Catalunya Verds els n'hi ha passat una tercera part (cas de veure-ho molt gros i voler fer els talls més grans, una quarta) i, gairebé tota, respon a dues causes que són ben conegudes; la impopularitat del Conseller Saura provocada, sembla ser que, directament per la seva brutal ineptitud i incoherència i, la capacitat que tenen (torna a semblar ser) d'obtenir prebendes sense aconseguir absolutament cap dels propòsits proclamats, això si, vestit tot plegat amb fotimers de carrils bici que, en la majoria dels casos no tenen ni solta ni volta i de baixades de velocitat a l'entrada de Barcelona (com sempre, m'agrada recordar que en aquest país nostre només existeix Barcelona, també per aquells que  ens governen). Suposo que els verds alemanys -amb ofici sobrat i perfectament reconegut- deuen petar-se de riure amb els "companys verds espanyolocatalansvascosgallecsandalusosid'oncalgui del Sud d'Europa". 

Que ningú tingui la temptació de patir perquè es presenti una llista independentista conjunta, que ningú la tingui, de debò. Això no passarà. És totalment impossible. 

Tot i que amb programes gairebé idèntics o bé amb programes molt similars, els caps de llista de les formacions -tot i que potser caldria dir "deformacions" i ho dic amb un absolut respecte per les necessitats i vel·leïtats de tothom- independentistes d'aquest país es presenten amb sigles pròpies i diferenciades no fos dit...

Ara -a partir del 28N-, haurem de veure què passarà si treu representació parlamentària el partit d'en Joan Laporta, extrem que sembla força probable mercès a la seva infinita popularitat i, si també en treu la formació d'en Joan Carretero, que ja ho sembla una mica menys perquè una part important dels descontents amb Esquerra Republicana, els descontents que no han anat a parar a CiU -formació benefactora i acollidora d'ànimes independentista-centre-liberals-republicano desencantades- s'han apuntat massivament a la Solidaritat de l'ex President del Barça, el qual ha rebut suports d'arreu i que està rendibilitzant i gestionant d'allò més americanament bé. No ho critico pas, m'està tan bé com qualsevol de les altres opcions.

En qualsevol cas, l'afany de protagonisme dels nostres polítics s'està rebel·lant com un dels grans problemes que té l'independentisme seriós d'aquest país, d'aquest nostre pobre país que, molt em temo i cada dia que passa m'ho temo més, acabarà quedant desvirtuat per la cobdícia i per la fam de mass media dels nostres polítics. Voldria en aquest punt, fer notar que no he escrit classe política i que, per mi, en aquesta diferència es resumeix tot el post.

Deu molar molt anar pel món dient "Sóc el President de la Generalitat de Catalunya". Aquí també vull fer notar que no he escrit pas Presidenta.

En fi, qui no té un all té una ceba...

El Papa visita Barcelona

Com tothom sap a aquestes alçades de la peli, el Papa Benet XVI visitarà Barcelona al novembre, el dia 7 després de passar per Santiago de Compostel·la el dia anterior. Falten quatre dies. Quins nervis!

Aquesta serà una visita memorable, si Déu Nostre Senyor no hi posa cap impediment i ho serà per moltes raons. Farem una enumeració que sempre és molt més entenedor:

1. Consagrarà la Sagrada Família de tal manera que el temple, finalment i després del munt de temences per la seva integritat física, i els seus mecenes a la fi entendran que gaudeixen del favor de Déu.
2. Beneirà tots els fidels que arribaran d'arreu del país (suposem que també dels països veïns) per sentir-lo dir missa en viu i en directe sense haver-se de desplaçar a la multitudinària Plaça de Sant Pere del Vaticà.
3. Honorarà la ciutat de Barcelona (capital del país i, pels mitjans, única ciutat amb importància de Catalunya) amb la seva presència, fins a tal punt que hi passarà la nit.
4. Feia molts anys que un pontífex no trepitjava Barcelona (recordem que no hi ha cap més ciutat important a tot el país), concretament des de 2006 que Joan Pau II ens va il·luminar amb la seva presència.

Quines conseqüències tindrà l'estada del Papa a Barcelona?

1. Podrem tenir el goig de veure Barcelona engalanada com només es fa quan es produeix un event d'una magnitud similar.
2. Podrem netejar les nostres consciències demanant perdó pels nostres pecats a casa nostra en fil directe amb el descendent de Sant Pere, interlocutor i intercessor entre Déu i els pobres mortals.
3. Sembla ser que alguns comerços podran obrir, tot i ser un dia festiu.
4. Algunes persones, la majoria d'elles particulars com tu i com jo, podran fer uns calerons llogant balcons, terrasses i, fins i tot, finestres per tal que els debots que vulguin estar més a prop del Papa i de Déu (tot alhora) tinguin un lloc segur on la xusma no els empenti i puguin gaudir amb comoditat de la jornada.
5. Les televisions, les ràdios, els diaris de paper i els diaris digitals també faran uns calerons extra narrant, pas a pas, tan solemne dia festiu.
6. Els restaurants, bars, cafeteries i d'altres establiments on es pugui menjar i beure també tindran calaix extra. En alguns encara es podrà fumar, cosa que podria demostrar que Déu no vol castigar els fumadors pel fet de ser-ho. Vés a saber, igual Déu també fuma o pensa deixar-ho el dia 1 de l'any vinent.
7. Moltes més coses que segurament em deixo però que molts tenim en ment.

Tanta meravella i goig pel mòdic preu de, i segons les xifres que estan "arrojant" els mitjans de comunicació, de 14 MILIONS D'EUROS entre la parafernàlia que muntaran les administracions i els 700.000 euros que hi aportarà el Bisbat, sembla ser. Podria ser que no fos així. Què sé jo, ignorant de mi!

Personalment estic molt contenta perquè ni que fossin 22 milions d'euros trobo que estan molt millor invertits que no pas en coses menys necessàries com ara:

1. Fomentar la dignitat de les persones que passaran un altre hivern als caixers automàtics, als bancs dels parcs, en portals obscurs entre cartrons, en cases que no són la seva perquè potser no en tenen, en cotxes que fan de vivenda obligada o en altres indrets que els que tenim la sort de no haver-nos de trobar en aquestes situacions no podem imaginar.
2. Oferir ajuts a aquelles famílies o persones soles que no poden pagar els serveis de la llar perquè no tenen prou ingressos per fer front a les hipoteques o els lloguers i, a més es veuen obligades a tenir prou diners per mantenir-se, i han de passar fred o privacions (recordem, si volem o podem, que han apujat l'IVA un 2% i la llum un 8%, a més de rebaixar els sous als privilegiats que els conserven i alguns ajuts a aquells que en rebien).
3. Donar oportunitats laborals a les persones que tenen graus de desesperació que freguen o que, fins i tot, poden depassar la depressió profunda, que n'hi ha. Podria ser que, fins i tot, aquí poguéssim enllaçar amb el punt 1 (el dels caixers).
4. Rebaixar el nivell d'angoixa dels que no saben què dinaran o soparan demà, que n'hi ha.
5. Oferir aquella seguretat i confiança que no necessàriament depèn de Déu perquè pot canalitzar-se a través dels homes i les dones, aquells qui manen i poden repartir el diner públic de formes no ofensives com ara la visita d'un bon home que treballa de Papa i que s'hauria de costejar els capritxos de la seva butxaca o de les d’aquells que consenteixen la seva direcció espiritual.
6. I en aquest punt, un llarg etcètera obligat per la meva ignorància de persona aburgesada, informada fins al punt x on es produeix la parada obligada que el meu estómac pot suportar.

En fi, que no puc sinó mostrar el meu més humil agraïment a les institucions perquè en aquest moment de profunda crisi econòmica i de profunda crisi MORAL, fan l’enorme esforç de recolzar la visita del Sant Pare de tots els catòlics i apostòlics romans d’aquest nostre laic país, una estada que ens traurà d’aquest estat de confusió i de tenebres en el qual estem immersos.

GRÀCIES!

Per cert, tot seguit enganxo un link a un web que sembla ser té el programa de la santa visita, per si algú hi té un especial interès, tot i que suposo que també pot demanar-se al Bisbat o així...:
http://www.oh-barcelona.com/es/blog/2010/feature/el-papa-visita-barcelona-10676

EL DIA 6 DE DESEMBRE MARXEM EN SILENCI CONTRA LA CONSTITUCIÓ.

Jo no vaig votar la Consti, no tenia edat i quan la vaig tenir, molt probablement, no l'hauria votada afirmativament. Sé que hi ha gent que no va fer-ho, de la mateixa manera que van votar que no, aquest cop si igual que jo, a l'Estatut. Vaig votar-hi que no per moltes raons, gairebé totes elles subjectives però amb l'objectivitat que dona fer el que un vol fer de veritat, autènticament. 

Per mi, aquest Estatut és com l'altre Estatut i com tots els estatuts, una aixecada de camisa i un insult, tant per part del qui extorsiona com per part de qui ho admet amb complaença, que va ser el cas de la majoria i potser per això és encara més dolorós.

Una característica que no m'agrada gens de nosaltres els catalans, i això és una observació personal i per tant totalment discutible, és que som massa porucs, complaents com he dit abans. Tenim massa reserves pel que fa a la nostra autoestima i a la nostra identitat, no fos cas que molestar fos destruir i posar en qüestió ens aboqués cinglera avall. 

La meva proposta és que dilluns dia 6 de desembre tots els catalans i catalanes que no estiguem gens acomplexats pel fet de ser-ho sortim al carrer i omplim de senyeres les quatre capitals catalanes, Tortosa i la presa, per partida doble, Perpinyà. Que tots aquells a qui no ens agrada ni la Constitució ni l’Estatut, marxem en absolut silenci, que no responguem a cap provocació i que no ens deixem manipular ni per partits polítics (en aquella data ja haurem substituït del capçal del llit la fotografia del President Montilla per la del President Mas), ni per organitzacions sindicals que no deixen de ser, majoritàriament, partits polítics.

Faré una crida a través de Twitter a veure què en resulta.

Com que no sóc cap erudita i penso que n’hi ha que saben molt, però moltíssim més que jo, enganxo un parell de fragments d’entrades de la Wikipedia que poden il·luminar al voltant tant del dia 6 com del dia 8 de desembre.

Perquè barrejo la celebració del dia 6 amb la del dia 8? Doncs perquè, en el fons, tot i que no són la mateixa cosa acaben per tenir el mateix objectiu.

El dia 6 de desembre és dilluns, dimarts dia 7 és laborable i dimecres 8 és la Immaculada, festiu també:

"En España, el Día de la Constitución es el sexto día del último mes del año (6 de diciembre). Es un día festivo en España en el que se conmemora la celebración del Referéndum Constitucional de 1978 en el que el pueblo español aprobó por amplia mayoría la actual Constitución Española, en vigor desde entonces. Es festivo en toda España y se celebran diveros actos en homenaje a la constitución de 1978."

"La fiesta de la Inmaculada fue fiesta de guardar en todos los reinos de su Majestad Católica, es decir, en todo el Imperio español, desde 1644; se declaró fiesta de guardar en toda la Iglesia desde 1708 por orden del papa Clemente XI. España celebra a la Inmaculada como patrona y protectora desde 1644, siendo el 8 de diciembre fiesta de carácter nacional."

Tot això no calia, ja me n'adono però també agrada saber el perquè de les coses, per tant, per si hi ha algú que encara es preguntava perquè té la sort de fer pont el dia 7, ara ja està una mica més informat. 

Twitter

El títol d'aquest post és genèric, el teclat del meu portàtil molt petit...No té res a veure, el que passa és que en la primera línia he hagut de corregir tres o quatre cops i m'ha cansat; dues línies d'experiència tàctil i solucionat. Ho havia de dir i ja està.

Des del dia de la vaga, vull dir de la "VAGA"que vaig entrar a twitter per tal de seguir els posts que s'anaven succeint per explicar què passava arreu (aquí hauria de fer un incís, que faig). 

Normalment tinc sentiments i opinions clares en referència als mitjans de comunicació. Dic normalment perquè el passat dimecres 29, dia de la vaga general, aquesta claredat es va enfosquir considerablement. 

Els treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals van fer vaga i es van decretar serveis mínims. Fins aquí tot normal i coherent. Ara bé, tot i que el canal 3/24 que, com és sabut, repeteix els seus mantres d'informació amb una periodicitat psicòtica, també pertany a la "Corpo", vaig trobar un pèl excessiu que es deixés a mans de cadenes privades el relat dels fets (excloent-hi els mínims, com he dit) d'un dia que, per definició, és un xic particular.

Personalment, no tinc ni idea de com poden estar de putejats els treballadors dels mitjans de comunicació públics, de debò, no la tinc i tenen tot el meu respecte i solidaritat, però flipo amb l'empresa (pública, no sé si ho havia dit ja). Ara bé, si la vaga era de 24 a 24, perquè es va retransmetre el futbol al voltant de les vuit o nou del vespre i als tres canals; tv3, 33 i 3/24?

Resposta. 

Pública si, però mercenària també. Vés a saber la calerada que hauria perdut la Gene si haguessin fet un altre concert, com a mig matí...

La solució va ser Twitter, per alguns una obsessió i per mi, aquell dia, una bona font d'informació. Informació al minut (tot i que podria dir-se que al segon) facilitada per usuaris de la vida en general que va mantenir-me a mi i, a molts d'altres, informada del que anava passant amb el coi de la vaga.

El 29 vaig saber, gràcies a l'Ignasi (no pas el de la Riera, sinó en Genís), què és un hashtag, i em vaig adonar que el món segueix sent col.laboratiu, principalment col.laboratiu. 

Per més "persones amb les que s'ha de tenir certa precaució" (eufemisme de fills de puta) que un pugui trobar-se al llarg i ample de la seva vida, sense el nostre instint primigeni de col.laboració espontània moltes de les coses bones que han anat succeint al llarg de la nostra història i que succeeixen encara avui, no serien possibles.

Twitter, aquell dia, va ser un bon exemple d'això mateix.

Després, per pura curiositat, he anant mirant llistes (al mateix Twitter) de gent afegida a seguiments de causes molt variades i m'he adonat que segueix sent vàlid allò de que la millor persona que un coneix és un mateix. Ho dic per les autodescripcions o "perfils" i, realment, penso que hom es ven pensant sincerament que allò que diu sobre si mateix ho considera veritat; sempre hi ha el capullo/a que destil.la egolatria, però, en general, la gent sembla sincerament ella. Altra cosa deu ser la coneixença en directe, ja que el cara a cara sol treure tota la merda que un duu dins, però trobo que no està malament que les persones aportin tot allò que creguin que tenen de bo, si més no, en un mitjà quasi anònim i extensiu com Internet i totes les seves aplicacions derivades.

Facebook no m'agrada de la mateixa manera. No sé ben bé perquè. Potser un dia ho esbrino o potser no. Qui sap...