El burka...

Vaja tela! La Generalitat de Catalunya s’inhibeix d’una qüestió tan actual i tan polèmica com la prohibició del burka. Per justificar-ho tiren del tan “sobat”:

"Desde la Generalitat practicamos un modelo catalán de laicidad. Es un máximo respeto a los signos religiosos personales mientras no vulneren el marco de las leyes comunes. Ha de haber un límite en los derechos de libertad religiosa, respetando al máximo la libertad personal. Si no se viola la libertad, la seguridad y la salud no tenemos porque hacer nada".

Companys, demà espereu-me en pijama! Crec que anar a treballar en pijama no vulnera ni la llibertat, ni la seguretat, ni la salut, a més, jo tinc un parell de pijames molt xulos! Ja sabeu que no tendeixo pas a les marques però a caballo regalado...

Realment, trobo que és una vergonya que la nostra Generalitat, un ens públic que paguem entre tots plegats, (i a preu d'or, oju!) no tingui suficient clarividència com per veure que estan deixant entrar l’enemic a casa.

En un assumpte d’aquesta transcendència, molt i molt important, que hauria d’omplir pàgines de diaris, programes de televisió i tertúlies amb els opinadors més acreditats de cada casa, com els que diàriament aporten la seva saviesa a les tertúlies de les ràdios públiques i privades (especialment les públiques) i, sense els quals la pobra gent del carrer no podria mai, però mai de debò, arribar a formar-se una opinió personal sobre temes immensament actuals i socialment importants com ara la operació de Sa Majestat el Rei, el Barça i altres qüestions de rabiosa actualitat.

Demano des d’aquí que es dediqui una setmana sencera a debatre el tema del burka i que ho facin a les teles públiques, a les ràdios públiques i que tingui tota mena de ressó mediàtic, ja que aquest si és un tema important i no pas la baixada salarial dels funcionaris que, al cap i a la fi, no deixen de ser una colla d’aprofitats ganduls.

Amics, truqueu massivament al programa del Cuní i que això tingui el bombo i plateret que es mereix!! Ah! i voteu: matins.si; matins.no.

Mor una de les persones més estimades pels treballadors de banca del món sencer

Ha mort John Shepherd-Barron.

Aquest bon home, que en el moment del traspàs tenia només 84 anys, ha mort d'una curta malaltia a un hospital escocès, el Raigmore d'Inverness.

En John (anomenar les persones pel seu nom és un senyal de confiança i d'estima) va inventar el CAIXER AUTOMÀTIC, gran giny que va treure del mercat laboral un bon nombre de treballadors de banca.

També és veritat que el caixer automàtic va afavorir diversos sectors econòmics, començant per les mateixes caixes i bancs que van adoptar-lo com a fill prodigi immediatament. Les botigues van veure la llum perquè la gent podia disposar de diner fresc en qualsevol moment i van pensar que seria bo ampliar horaris, això si, amb el mateix personal amb el que comptaven. Per tant, també va ser bo per les botigues. 

Tot seguit van arribar els centres comercials. Què dir dels centres comercials? Els centres comercials han representat una autèntica revolució en el nostre món supercapitalista de finals del segle XX (per cert, gran segle el XX!). Quí és que no ha passat un dia en un centre comercial? Una tarda en un centre comercial? Qui no ha comprat tot de coses superútils i supernecessàries en un centre comercial? 

Em penso que no hi ha ningú amb menys de 115 anys, avui en dia, que no hagi trepitjat un centre comercial. 

Aquells llums que il·luminen qualsevol racó. Aquells lavabos que solen ser més grans que un pis de tamany mitjà de qualsevol poble...aquella fastuositat...aquella majestuositat...

En un centre comercial hom té sensacions contradictòries; d'una banda hom es veu minúscul, del tamany d'una formigueta caminant en filera pels passadissos amb tot de gent que va amunt i avall en una direcció i en l'altra simultàniament i ordenadament i, de l'altra hom és capaç de sentir-se el privilegiat rei del món perquè tot és al seu abast, des de menjar, fins a roba més o menys refinada depenent del poder adquisitiu de cadascú, passant per joies, tabac, jocs de tota mena: de taula, d'ordinador, de rol, etc, mobles, electrodomèstics, eines pel jardí, cinemes, els famosos "centres d'oci" amb tot de jocs que, hores d'ara han esdevingut imprescindibles per a tota mena de famílies ocioses, restaurants (des de molt econòmics fins a una mica més cars), passadissos immensos amb terres brillants com miralls, finestrals de mitja paret que donen una profunda sensació d'amplitud, sostres a l'alçada dels núvols, ambient general asèptic, aparcaments immensos on pot deixar-se el cotxe de franc, i un llarg etcètera que fa que els centres comercials siguin uns llocs, hores d'ara, ja imprescindibles en la nostra cultura.

De tot això i de moltes coses més que m'estalvio perquè fora molt rotllo, va sentar les bases en John, el bon amic dels treballadors de banca i, posteriorment, dels súper ben pagats i súper ben tractats treballadors del comerç "al detall" en general.

Des d'aqui vull fer un petit homenatge a aquest home a qui li va ser revel·lada, al seu lavabo mentre s'alleujava els esfínters,  la idea del caixer automàtic. Probablement ha traspassat orgullós i satisfet, envoltat d'aquells que l'estimaven entre els quals, molt probablement, hem de comptar els treballadors de banca i els treballadors del comerç, a banda de molta altra gent, es clar.

Descansi en pau perquè segurament va quedar-se ben descansat en sortir del lavabo aquell bon dia d'algun mes de calor d'entre els anys 1965 i 1967 del passat segle XX (gran segle, ja ho he dit!).

Els sindicats convoquen vaga al sector públic pel 2 de juny

Els sindicats majoritaris CCOO i UGT han convocat una jornada de vaga pel dia 2 de juny.

Des d'aquí faig una crida perquè aquesta vaga no tingui cap mena de seguiment i m'explico. 

Sembla ser que ara estan molestos perquè s'abaixarà el sou dels funcionaris un 5% de mitjana cosa que no solament trobo molt bé sinó que entenc que és d'un conservadorisme espectacular de tal manera que jo proposaria que les retallades arribessin al 25 o al 45 per cent, i no pas depenent dels casos sinó depenent de l'antiguitat o bé directament en tots els casos i en qualsevol circumstància.

Els funcionaris són uns grans privilegiats per molts motius. Per començar no paguen ni hipoteques ni lloguers, tots viuen en cases de tres plantes amb tres mil metres de jardí que  se'ls assignen quan assoleixen l'estatus de funcionari. No tenen fills als quals mantenir perquè o bé són tots estèrils o bé són tots homosexuals convençuts que no s'han de reproduir per no estendre la seva malaltia. No mengen, perquè tothom sap que com que no treballen no tenen desgast i, per tant, no mengen i els agosarats que, de tant en tant fan una excepció i mengen alguna cosa, la tenen pagada amb xecs del propi organisme. No tenen cap mena de necessitat com tampoc no tenen vida social; quan s'adquireix l'estatus de funcionari, a banda del sou i sempre a banda, tenen una targeta en blanc amb la qual poden anar a qualsevol gran magatzem, modista, botiga o sastreria que tota la roba, sabates i complements els surten de franc i, molt important, els funcionaris es casen entre ells (la famosa endogàmia funcionarial) i no tenen ni coneguts ni amics, amb la qual cosa s'estalvien una calerada de por en events socials. Tothom sap que els funcionaris no tenen cotxe ni cap altre mitjà de transport perquè viuen al costat de la feina que és el que, en realitat, importa. Tenen la virtut de no emmalaltir mai, el que fa absolutament absurd que facin ús de la seguretat social amb la despesa que això comporta, això si, està molt bé que contribueixin al seu manteniment perquè els que no són tan privilegiats puguin seguir gaudint-la.

Tot funcionari hauria de tenir prou consciència per oferir una part del seu sou, bé a l'Estat, bé a la Comunitat Autònoma, bé a l'organisme en el qual desenvolupi les seves tasques (sempre pagades molt per sobre del que correspondria per capacitació, dedicació i resultats).

Francament no acabo d'entendre què s'han cregut els mestres, els portalliteres, els administratius, uixiers, bidells, policies, notificadors, auxiliadors judicials, bombers, professors, i un llarg etcètera de gent que és una privilegiada.

I és per això que m'agradaria que tothom prengués consciència del sotmetiment al qual ens tenen acostumats aquesta xusma i que es prenguessin les mesures necessàries per tal d'aturar aquesta vaga, que és una vergonya!
Per cert, el cas dels pensionistes que cobren, de mitjana, uns 500 euros al mes és exactament el mateix. Aquests també, què coi s'han cregut!

Twirling

Segons la Wikipedia (mega pou de saviesa desproporcionada) el Twirling es el següent:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Twirling

Segons jo que no acumulo tantiiiiisim coneixement però que vaig pertanyer en aquest meravellós món en l'època en la que a les artistes les anomenaven Majorettes, és o bé una tortura inventada pels francesos i adaptada pels americans a la qual se sotmet a les nenes contra la seva voluntat, o bé és el lloc on va a parar tota aquella gent que no té prou pasta per comprar maquillatge i necessita anar guarnida amb quilos i quilos d'una barreja espessa semblant a l'aguaplast i amb coses tan boniques com "lentejuelas y tocados", tot i que també podria ser que el twirling sigui el destí de totes aquelles artistes aquàtiques que no han reeixit com a Esthers Williams o com a Gemmes Mengual. Potser cap twirlinguera no sap nedar prou bé...

El twirling té, no ens enganyem, una càrrega important d'agressivitat. Digueu-me, si no, quantes nenes ballaires o quantes artostistes (contracció de creació meva que resulta de la unió d'artista i esportista) de sincronitzada porten un pal a la mà i el fan anar amunt i avall; ara el tiren a l'aire, ara fan filigranes, ara se'l fan passar per sota les cames, etc., i totes aquestes "evolucions" que en diuen, amb l'estat de por que es genera pel fet de no saber del cert on caurà el palet que és, creieu-me, considerable. La tensió es talla amb un ganivet de fulla no gaire fina...

Com que el meu cas va ser el primer que he esmentat, la meva germana em va extorsionar per que no s'hi volia apuntar ella tota sola, jo em vaig sentir alleujada i orgullosa de mi mateixa el dia que vaig fer un cop de puny (figurat) sobre la taula, vaig penjar el preciós vestit, les botes i el palet i em vaig dedicar a coses més plaents que a la llarga poden ser igual d'agressives o més, com ara llegir còmics i intentar oblidar l'etapa del twirling, tot alhora.

Si un dia teniu filles i no surt d'elles mateixes, feu-me el favor de no fer aparèixer un tràuma com aquest en les seves psiques. Si són les nenes les que ho demanen amb renegar d'elles, deixar-les a viure amb algun desconegut i des de llavors esborrar-les de les vostres ments, si cal, adoptant vailets ho teniu resolt. És fàcil!

Youtube i les seves meravelles...

Tinc un compte Youtube, de fet, probablement la majoria de gent que tingui ordinador a casa en té un.

He descobert (i aviso que vaig camí de descobrir el foc o la roda), que hi ha gent que fa aportacions inestimablement suggeridores als canals Youtube:

(...) hola despues del retro 52 que viene e intentado de todas las formarma pero nopuedoentender que alquien me allude suy nueva en esto oseaen lo de laserie  ..................S O S
porsieto me encanta tu trabajo saludos desde caracas venezuela sin ustede nunca podriamos ver esta series aqui se ororisan con solo pensrlo en pasar en la tv (...)

Aquest és un exemple de tants com se'n poden trobar. És força bó, entre altres coses perquè es veu clarament que aquesta persona escriu correctament algunes paraules, la majoria o bé se les inventa o bé té un teclat amb les lletres distribuïdes aleatòriament. Això si, sap on és el punt.

M'inclino més per la segona opció. I és que hi ha fabricants cabrons de mena!

Quin dia de dispersió!

Vaja dia de dispersió he tingut avui.

Després de cinc dies de no veure als companys m’ho he passat bé amb ells. Per sort, tenir-los fa venir ganes de tornar-hi l’endemà.

Pel que fa a la tarda, ufff... Vaja tarda asquerosa; mal de cap, ensopiment i una feina que haig d’entregar que no tinc nassos d’enllestir. És un treball sobre Foucault, filòsof que m’agrada i sobre Deleuce sobre qui, la veritat, no tenia la més remota idea que existís. Bé, per això estudio, per saber allò que no sé, sinó quina gràcia tindria?

I tot i que m’encanta la filosofia arrossego uns dies estúpids en els que no puc, no sé què em passa però em veig incapaç. Com que m’havia compromès amb el profe a entregar el treball avui, m’hi poso i m’hi torno a posar. Començo a llegir els apunts i, de sobte em recordo que tinc l’ordinador de taula funcionant només amb Windows. HAIG D’INSTAL·LAR UN UBUNTU!!! Deixo el treball i m’hi aboco com si, espontàniament, s’hagués produït una fuita d’aigua de vint centímetres de diàmetre al mig del menjador. Em veig a mi mateixa entregada a la tasca amb una dedicació i abnegació meravelloses.

La instal·lació de l’Ubuntu no rutlla bé. Sembla ser que no detecta bé la configuració de la pantalla o la gràfica, no ho sé. De tota manera, molt millor, així puc mirar de solucionar-ho i si no puc, també molt millor, així puc dedicar l’espai del meu cervell que pot estar mínimament concentrat a cavil·lar i a decidir què pot estar passant. Després hauré d’actualitzar perquè li he posat un disc amb una versió de fa un any...Ja, ja sé que actualitza ell tot sol però bé hauré d’estar al tanto, no fos cas que fallés alguna cosa...

Doncs no, ni era la configuració de la pantalla ni la detecció de la gràfica, era que tenia les opcions de les virgueries activades per defecte. Que es moguin les finestres amb un tremolor mola però en un Pentium III fora com el numeret dels pans i els peixos. Quina decepció. Massa senzill. Estan perfeccionant tant l'Ubuntu que ja no costa gens d’instal·lar.

Les hores i les hores que m’hauré passat intentant configurar, fins i tot el ratolí (exagero però era una mica així).

Recordo que un cop no sé ben bé què vaig enredar que vaig haver de recórrer a uns ubuntaires experts, en Papa Pep i en Carles Oriol; vaig passar gairebé dues setmanes sense ordinador i vaig acabar una mica frenètica, la veritat. Quan el van posar a funcionar de nou, sembla ser que m’havia carregat alguna configuració de la gràfica, però com que els genis van tan a sac, en Carles ho va arreglar sense saber què havia fet i què no. Bé, jo tampoc no li veia ni els dits quan picava, per tant, si li arriba a obrir les tripes a l’ordinador mentre l’estava manipulant, estic segura que no l’hauria ni vist.

Hores d’ara deu portar ja un parell d’hores actualitzant-se feliçment i sense cap incident i, pel que diu la pantalleta, encara li queda una hora i escaig.

Quin mot més bonic, escaig. Una estona d'aquestes, quan tingui prou temps..., hauré de mirar què significa.

I ara, la perla del dia!

Segons el diari El País (un diari no susceptible de ser catalogat com a partidista en cap sentit), un estudi de la Universitat de Viena tira per terra l'anomenat "efecte Mozart".

Com és sabut, l’efecte Mozart consisteix en l’aplicació de la tècnica següent:

Quan la dona està embarassada comença a escoltar música clàssica, preferentment amb poques estridències o violències (les Walkiries de Wagner no serien la millor opcio) de tal manera que estableix una rutina que no es trenca amb el naixement del nadó, sinó que té continuïtat fins que aquest té, aproximadament tres o quatre anys. Aquesta tècnica es va iniciar amb la Sonata per a dos pianos en re major, K448 de Mozart.

Les incògnites se succeixen...

Per Déu, què faran els nobles i els modernillos des d'avui? Com encarrilaran les vides dels seus successors?

Avui és un d'aquells dies negres pel que fa a l'educació dels infants! Ara que ja ens havíem mentalitzat que als nadons se'ls havia d'estimular des d'abans de néixer i tot!

Si jo fos Mr. Fisher Price ara mateix tindria un cap com un timbal.

Personalment, em trobo sumament contrariada...

D'acord amb aquest estudi, sembla que queda clar, doncs, que si la mare vol posar al nadó, quan el té a la panxa i fins als tres anys, heavy metal no serà més burro o més llest que si escolta la Sonata per a dos pianos en re major, K448, del nostre apreciadíssim i mai prou tingut en compte Wolfgang.

Ara caldrà saber si després de l'onada de nens i nenes que han estat taladrats amb música clàssica tota la seva infantesa, ens arribarà un altre estudi que ens digui que quan aquests nens assoleixen l'edat de quaranta anys estan, fins i tot, més grillats que els que han sentit allò que han volgut i quan han volgut.

Sóc una intolerant! però és que parteixo de la idea, simple i bàsica, per altra banda com jo mateixa, que hom ha de fer allò que li ve de gust, molt més quan és nadó i infant.

Qui sap quantes habilitats ens fan perdre més que no pas ens desperten? Entre els masclismes (clar que ara procuren fer-se les coses aplicant mètodes d'igualtat que, en general, estan molt bé: pilota pel nen, pilota per la nena; DS pel nen, DS per la nena; samarreta del Barça pel nen, samarreta del Barça i de la Hello Kitty per la nena...Pel nen no?), les inèrcies, la nul•la capacitat de decisió que tenen els infants en general en part per la seva naturalesa irresponsable i, en bona part perquè se’ls castra per la seva seguretat, i tot un seguit de coses que fan espantar, no acabo d'entendre si és que als nens volem educar-los per donar-los un futur millor o si és que els eduquem en funció de les nostres apreciacions i necessitats.

Ja tindran temps per amargar-se si cal, per a ser uns fills de puta o ser bellíssimes persones, per ajudar als altres, per ser genis, per ser feliços i per viure la vida com puguin.

Això si, per estudis que no quedi! Per favor...

Què hi deu haver un psicòleg per cada deu persones en el món occidental? Potser no pas tants...

Tendeixo a l'exageració perquè tinc gens andalusos i a la garreperia perquè tinc gens catalans; això no venia a res, bé si, al tema de la paritat, jajaja.

De tota manera, jo sóc una profana total en aquest tema, però em don la gana d'opinar com a ex-nena i perquè és gratis (que m'agrada molt més que la forma correcta_passa-la! "de franc").

Excel.lent comentari a una notícia de portada de l'Avui

L’enllaç a la notícia és aquest , tot i que no cal llegir-la sencera, massa lletra...

I el comentari:

"Suposo que aquest senyor, quan diu "sanejar el mercat laboral", vol dir "poder fotre al carrer qualsevol treballador sense cap mena d'indemnització ni de problema judicial". Com que jo sóc més radical que aquest buròcrata, proposo d'afusellar cada dia 5.000 treballadors en excés i les respectives famílies, naturalment sense procés. Els treballadors, com tothom sap, cometen tots els dies el crim de guanyar-se (o malguanyar-se) la vida suant. No voleu admetre que, gràcies a la meva idea genial, resoldríem el problema de la desocupació en pocs mesos? Pere Tranquil Cornet (Arbeca)"

En Pere té tota la raó! Ho dic sense sarcasme. De ben segur que ell expressa l’opinió secreta de tots aquells que guanyen més en un mes del que la resta dels mortals guanyarem en tota la nostra miserable vida.

Bravo, Pere!