He llegit que el paradigma de CiU és governar i no la independència

En un post d'una de les persones a les que segueixo a Twitter, en Xavier Mir, hi ha un retweet sobre un tweet d'un tal aleixms (a Twitter arriba un moment que pots pensar-te que ets a la Guerra de les Galàxies) sobre CiU en el qual es diu que, com dic al títol de l'entrada, el paradigma de CiU és governar i no pas la independència. NOOOOOO! Com hi ha algú que pugui atrevir-se a pensar això? És que hem perdut la vergonya? Aggg!!!

Realment, trobo sorprenent que a aquestes alçades algú doni cap importància a aquestes divagacions totalment mancades de sentit comú i d'objectivitat. Per favor!

Honestament penso que l'objectiu principal de qualsevol grup polític és governar, els ideals i les missions crístiques solen quedar de banda quan la pell de la trona toca la pròpia pell, mentida, queden de banda molt abans, molt... D'acord que en el cas de CiU això es veu amb cristal·lina claredat, hi podem estar totalment d'acord, ara bé, potser no es veu que l'objectiu de la independència passa primer per l'objectiu no declarat de l'auto reconeixement?

Probablement, el reconeixement en la nostra espècie és una condició sine qua non (modificat perquè no s'entén la broma i genera confusió era "sin equanon") en qualsevol empresa pública i privada que hom vulgui engegar, molt probablement. Necessitem ser reconeguts per la nostra família, pels nostres amics, pels nostres companys, pels nostres veïns, per aquells als qui coneixem i per aquells als qui no coneixerem mai, tot això en major o menor grau i escala, és obvi.

L'independentisme, a casa nostra, és un virus que ens infecta a molts i que mata pocs de nosaltres ja que ,en molts casos es demostra que no és més que una grip estacional que pot fer-nos servei per perdre algun quilet o per fer una bona neteja de vies. Convergència i Unió seria un clar exemple d'això que dic, tot i que no dic pas que a la federació no hi hagi personal profundament independentista, entregat al país i delerós que les coses siguin d'altra manera i forma, tinc la absoluta seguretat que és així i no ho dic demagògicament ni parafernàlicament, ho dic amb un absolut convenciment i perquè fora absurd que no fos així.

Hom té sentiments profunds en referència a aquest tema -la independència- i els despatxa com pot; hi ha a qui agrada fer feina de base i hi ha a qui agrada tenir desenes de micròfons entre el nas i la gola, és així i, naturalment serà així per molt de temps, ho vaticino. No és el mateix que a algú li demanin que faci una feina determinada com ara, fer de líder d'una formació política o d'una idea, i que aquesta demanda es produeixi per clamor popular, que el fet que algú decideixi que sigui al preu que calgui que sigui, serà l’estendard i el vehicle únic del sentiment general. Diria, modestament, que no seria el mateix.

Trobo que avui en dia, hom ha pervertit la idea romàntico-festiva de líder del poble i de lluitador per les seves necessitats (les del poble, dic) i, amb aquesta afirmació no m'estic referint a una formació política determinada, en tot cas, em volten pel cap la majoria de formacions de l’espectre -i mai millor dit- polític d'aquest país, tant és així que el que menys interessa és la independència  en la seva essència, ja que aquesta constitueix una idea, una base en la qual poder fer moure la roda de l'ego. Si s'aconsegueix molt millor però si el que s'aconsegueix són les engrunes de la idea i poder seguir menjant d'ella, doncs mira, hi ha mals majors...

Esquerra Republicana de Catalunya s'ha perdut per això mateix i perquè, suposo jo en la meva infinita ignorància, no s'han sabut explicar convenientment, s'han trobat venuts perquè el poder (encara que sigui el co-poder) és llaminer i dispensa paranys per als quals s'ha de poder estar preparat -citem el cas del Conseller Primer i l’afer de Perpinyà en el qual es va trobar immers i sense capacitat de reacció- i a més, no han sabut veure com els seus afanys de protagonisme els jugaven en contra, vegi’s les poques llums de les públiques lluites internes pel domini del poder en el si de la formació i pels escàndols de malbaratament de diner públic en arranjaments de cotxes oficials i despeses, com si això no ho fes més d'un parlamentari..., suposo, que no ho sé i pateixo per la difamació, oju!

De tot això que cito als "companys" d'Iniciativa Per Catalunya Verds els n'hi ha passat una tercera part (cas de veure-ho molt gros i voler fer els talls més grans, una quarta) i, gairebé tota, respon a dues causes que són ben conegudes; la impopularitat del Conseller Saura provocada, sembla ser que, directament per la seva brutal ineptitud i incoherència i, la capacitat que tenen (torna a semblar ser) d'obtenir prebendes sense aconseguir absolutament cap dels propòsits proclamats, això si, vestit tot plegat amb fotimers de carrils bici que, en la majoria dels casos no tenen ni solta ni volta i de baixades de velocitat a l'entrada de Barcelona (com sempre, m'agrada recordar que en aquest país nostre només existeix Barcelona, també per aquells que  ens governen). Suposo que els verds alemanys -amb ofici sobrat i perfectament reconegut- deuen petar-se de riure amb els "companys verds espanyolocatalansvascosgallecsandalusosid'oncalgui del Sud d'Europa". 

Que ningú tingui la temptació de patir perquè es presenti una llista independentista conjunta, que ningú la tingui, de debò. Això no passarà. És totalment impossible. 

Tot i que amb programes gairebé idèntics o bé amb programes molt similars, els caps de llista de les formacions -tot i que potser caldria dir "deformacions" i ho dic amb un absolut respecte per les necessitats i vel·leïtats de tothom- independentistes d'aquest país es presenten amb sigles pròpies i diferenciades no fos dit...

Ara -a partir del 28N-, haurem de veure què passarà si treu representació parlamentària el partit d'en Joan Laporta, extrem que sembla força probable mercès a la seva infinita popularitat i, si també en treu la formació d'en Joan Carretero, que ja ho sembla una mica menys perquè una part important dels descontents amb Esquerra Republicana, els descontents que no han anat a parar a CiU -formació benefactora i acollidora d'ànimes independentista-centre-liberals-republicano desencantades- s'han apuntat massivament a la Solidaritat de l'ex President del Barça, el qual ha rebut suports d'arreu i que està rendibilitzant i gestionant d'allò més americanament bé. No ho critico pas, m'està tan bé com qualsevol de les altres opcions.

En qualsevol cas, l'afany de protagonisme dels nostres polítics s'està rebel·lant com un dels grans problemes que té l'independentisme seriós d'aquest país, d'aquest nostre pobre país que, molt em temo i cada dia que passa m'ho temo més, acabarà quedant desvirtuat per la cobdícia i per la fam de mass media dels nostres polítics. Voldria en aquest punt, fer notar que no he escrit classe política i que, per mi, en aquesta diferència es resumeix tot el post.

Deu molar molt anar pel món dient "Sóc el President de la Generalitat de Catalunya". Aquí també vull fer notar que no he escrit pas Presidenta.

En fi, qui no té un all té una ceba...