És ben veritat que no acabo d'estar al dia

Després de molts i molts dies de no publicar res al bloc aquesta nit hi entro per pura curiositat i és que l'Analytics de Google em diu que tinc una activitat d'un 400%. Clar, això, vulguis o no vulguis genera curiositat.

¿Qui o quins poden ser els flipats que llegeixen entrades de fa gairebé un any un cop i un altre?

La pregunta es respon tota sola. 

Ni tinc tants seguidors ni els meus "articlets" són tan interessants ja que, realment, són palles mentals que escric perquè no m'acabin creant una neurosi que em surti més cara que no pas el grau d'intranquil.litat que pugui tenir hores d'ara.

Amb això vull dir que, molt m'haig de tèmer que l'Analytics no acaba d'anar del tot alhora.

Si és que ens ho creiem tot...Cagumdena!

Des del febrer 2011 a la merda els 420 Euros que donaven als parats!

Clar que si, osti! Què s’han cregut aquesta gentussa? Potser s’han pensat que poden viure dels diners de tots els treballadors i treballadores que es lleven cada sant dia del món, van a la feina i paguen hipoteques, lloguers, préstecs personals i altres despeses inevitables com ara llum, aigua, gas i menjar? Va home! Se’n haurien de donar vergonya, per favor.

Aquests paràsits no s’adonen de com arriba a ser d’inconscient la seva conducta. Probablement, i penso que no exagero, tots ells són uns sociòpates que no senten respecte pels seus congèneres. Òbviament, ha de ser això, sinó no s’explica aquesta falta d’empatia social.

Haurien de prendre exemple dels nostres polítics.

Treballar quatre anys, vuit, dotze, setze, i així sumant-hi quatre tant com es vulgui. Deixar el càrrec per la raó que sigui que es deixi i seguir cobrant el sou al llarg d’una temporadeta, uns quatre anys més, crec, que no ho sé, per tant, vull que quedi perfectament clar que de ben segur m’ho estic inventant, probablement estic tergiversant, com aquelles persones simples, el que sento a la ràdio, el que llegeixo, el que em diuen...

És normal que el President, quan deixi de ser-ho, conservi algunes prebendes del seu càrrec com ara això que he dit, el sou. Ah! El sou i una pensioneta vitalícia de no res.

No vull pas dir que no ho mereixin, no voldria pas caure en aquest tòpic, no.
El que potser vull dir, és que no sé si és una mica indigne socialment i políticament que algú no pugui pagar el rebut del llum de casa seva, o bé que algú hagi d’anar a petar a cals parents o a cals amics a demanar ajut perquè no pot ni pagar, ni menjar, ni viure decentment. Hom pot adduir que per aquests casos concrets hi ha ajuts. Tinc la seguretat que és absolutament veritat però, fins a quin punt és decent que una persona hagi de perdre el seu orgull quan n'hi ha que no en tenen?

Potser hauria de citar el cas de l’home que es va penjar, fa un parell de setmanes o tres - no ho recordo ben bé perquè per evitar aquesta mena de records serveix la memòria selectiva - a l’Hospitalet del Llobregat perquè el desnonaven a ell, a la seva dona i a la seva filla, d’un pis que havien ocupat (vés a saber en quines condicions) després de ser fotuts fora del pis en el què vivien per no poder pagar el lloguer. No puc  ni vull imaginar què li devia passar pel cap, ara bé, estic ben segura que, hores d'ara, ni la seva vídua ni la seva filla  pensen que està molt bé que mentre suprimeixen els ajuts a les persones que més els han de menester i, per cert, justificar fins a l'absurditat, els nostres polítics visquin retirades milionàries cortesia de la resta de ciutadans que, potser, se sentirien molt més bé si una bona part dels seus diners en impostos es dediquessin a fer menys penosa la vida d’algunes persones que, realment, les passen molt magres.
Quan dic bona part "dels seus diners" m’estic referint a un 40 o a un 60 per cent dels calers que els nostres polítics "ens cobren" per fer feines a les quals, en principi, es presenten de forma voluntària i per les quals fins i tot, es barallen entre ells perdent tota compostura i equilibri, molt més quan aquests sous i pensions vitalícies, no els paguem amb cap criteri de proporcionalitat. Aneu, aneu a tramitar l'atur, ja veureu quan us queda d'un sou "normal"..., sempre que hagueu acomplert uns mínims per poder tramitar-lo, es clar, que això no és pas can Pixa.
Tota aquesta xerrameca pot semblar enveja, si, en sóc conscient. Qui sap si jo renunciaria al meu "souet" o a la meva "pensioneta vitalícia" si em trobés en aquestes circumstàncies. No ho sé jo ni, honestament, no crec que ho sàpiga ningú que sigui realment honrat amb el que sap i no sap al voltant de les coses que desconeix i, tampoc no crec que tots els polítics siguin deshonestos, en absolut i ho dic de tot cor. Així doncs, aquesta circumstància deu respondre a altres raons, en tinc la més completa seguretat.

Per altra banda, després de pensar-ho conscientment i tranquil.lament (tinguem clar que no tots els pensaments immediats són prou meditats) diria que no tinc res contra els ex parlamentaris, ni contra els ex presidents, ni contra els ex res, ara bé, tampoc no tinc res contra la gent que no pot escalfar-se perquè no pot pagar la factura del gas o del llum. Així que posats a escollir m’agradaria que tothom tingués accés a tot el que pot tenir-se per viure amb comoditat però i, per damunt de tot, amb dignitat.

Noam Chomsky i les 10 estratègies de manipulació mediàtica

Procuraré fer una traducció (matussera, estic segura) de l’article enllaçat en aquest blog que m’ha dut al diari El País que alhora m’ha portat al que sembla “la font” de la notícia. Una entrada, purament enumerativa, publicada el 30 de juliol d’enguany al web de l’Institut João Goulart.

El lingüista nord americà Noam Chomsky va confeccionar les 10 estratègies de manipulació a través dels mitjans.

1-L'estratègia de la distracció.

           

L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l'atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d'informacions insignificants. L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per tal d'impedir al públic que aquest s’interessés pels coneixements  essencials en les àrees de la ciència, l'economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. "Mantenir distreta l'atenció del públic, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir el públic ocupat, ocupat, ocupat, sense temps per pensar, de tornada a la granja com els altres animals (cita del text Armas silenciosas para guerras tranquilas)".

2- Crear problemes, després oferir solucions.

Aquest mètode també s’anomena “problema-reacció-solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per tal de causar certa reacció en el públic amb la finalitat que, aquest, sigui el director de les mesures que desitja acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o bé organitzar atemptats sagnants amb la voluntat que el públic sigui el qui demandi lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per tal de fer acceptar com a mal necessari el retrocés dels drets socials i el desballestament dels serveis públics.

3- L’estratègia de la gradualitat.

Per tal de fer que s’accepti una mesura inacceptable n’hi ha prou amb aplicar-la gradualment, amb compta gotes i al llarg d’anys consecutius. És d’aquesta manera que condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades al llarg de les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, falta d’ocupació en massa, sous que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si s’haguessin aplicat d’un sol cop.

4- L’estratègia de diferir.

Una altra forma de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com a “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública en el moment per aconseguir-ne una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer perquè l’esforç no és immediat. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar, ingènuament, que “demà tot anirà millor” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dona més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5- Dirigir-se al públic com si fossin criatures de poca edat.

La majoria de la publicitat dirigida al gran públic fa servir el discurs, arguments, personatges i entonació particularment infantils, sovint pròxims a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca edat o un deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador més es tendeix a adoptar un to infantilitzant. Perquè? “Si hom es dirigeix a una persona com si aquesta tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, a raó de la sugestionabilitat, aquesta tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció, també, desproveïda d’un sentit crític, com la d’una persona de 12 anys o menys (veure Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

6- Fer servir l’aspecte emocional molt més que la reflexió.

Fer us de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per tal de causar un curt circuit en l’anàlisi racional i, finalment en el sentit crític dels individus. Per altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per tal d’implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temences, compulsions o induir comportaments.

7- Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat.

Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes que es fan servir per al seu control i el seu esclavatge. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que plana entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i es mantingui, impossible d’assolir per a les classes inferiors (veure Armas silenciosas para guerras tranquilas)”.

8- Estimular el públic a ser complaent amb la mediocritat.

Promoure que el públic cregui que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte...

9- Reforçar l’autoculpabilitat.

Fer creure a l’individu que ell és, únicament el culpable de la seva pròpia desgràcia per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats o dels seus esforços. Així, en comptes de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu s’infravalora i es culpa, el que degenera en un estat depressiu, un dels efectes del qual és la inhibició per a l’acció. I, sense acció no hi ha revolució!

10- Conèixer els individus millor del que els mateixos es coneixen.

En el decurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent escletxa entre els coneixements del públic i aquells privilegiats que han fet servir les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant psicològicament com físicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor a l’individu comú del que ell mateix es coneix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i poderós sobre els individus, més gran que el dels individus sobre si mateixos.

El sempre polèmic però lúcid Chomski...

Propaganda electoral del PP de Catalunya

He rebut a casa una carta amb propaganda electoral del Partit Popular de Catalunya - amb remitent -  i he pensat que, com que no m'acaben de fer el pes (eufemisme de no els puc ni veure, ideològicament parlant), potser seria bo que exercís el meu dret de cancel.lació de dades. 

He preparat una carta basant-me en una tipus que tenen al web de l'Autoritat Catalana de Protecció de Dades. Si la llegeix algun jurista i creu que, per alguna raó, és incorrecta o bé conté incorreccions, si us plau que m'ho faci saber perquè la enviaré.

Us la copio:

"Senyors,

Em dirigeixo a vostès perquè he rebut una carta adreçada a la meva persona amb propaganda electoral de la seva formació política.

En conseqüència amb el meu perfil personal, interessos socials, qüestions de consciència, d’idees i de pensament íntim, em sento ofesa amb els idearis de la seva formació política així com amb els postulats dels seus líders, militants i simpatitzants, el que considero raó més que suficient per no voler rebre cap mena d’informació relacionada amb el Partit Popular de Catalunya ni per voler que les meves dades personals estiguin o quedin arxivades en els seus fitxers.

Així doncs, en base a tot l’anteriorment exposat, sol·licito que:

Primer: D’acord amb el que estableix l’article 16 de la Llei Orgànica 15/1999, de 13 de desembre, de Protecció de Dades de Caràcter Personal, cancel·leu totes les meves dades personals que continguin els vostres fitxers.

Segon: En el termini de deu dies des de la recepció d’aquesta sol·licitud, es faci efectiva aquesta cancel·lació, per la qual cosa demano que me la comuniqueu una vegada realitzada, o bé que m’indiqueu el motiu pel qual la persona o entitat responsable del fitxer considera que no és procedent.

En cas que no s’atengui aquesta sol·licitud en el termini esmentat, entendré que puc interposar la reclamació oportuna a l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades per iniciar el procediment de tutela dels drets, d’acord amb l’article 16 de la Llei 32/2010, de l’1 d’octubre, de l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades.

Adjunto còpia de la carta rebuda i fotocòpia del DNI.

Data

Firma"

Potser comença a ser hora de fer allò que puguem fer.

Salut.

Els diners no són excusa per no col·leccionar

El primer que haig de fer és posar l'enllaç i citar la font. No féssim allò tan lleig de fer passar informació per nostra quan no ho és: http://www.avui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/323725-els-diners-no-son-excusa-per-no-colmleccionar-art.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=mesCultura&utm_source=rss&utm_medium=mesCultura&utm_campaign=rss

De debò, no m'ho puc creure!

D'una banda perquè aquesta bona Sra. suposa que només poden col·leccionar art a preus assequibles els joves i d'això es desprèn que els que són més grans que una persona jove, o bé no tenen sensibilitat o bé l'han perduda pel fet de ser més grans que una persona jove (quina deu ser l'edat límit per ser jove? Ho preguntarem a la  Generalitat).

D'altra banda perquè aquesta bona Sra. que, i ho dic amb tot el cor a la mà sense cinisme i sense sarcasme, ho juro, no s'adona que no pas tothom viu Diagonal amunt. Per aquells qui no ho sàpiguen (perquè potser no tinguin un bon coneixement de la Capital de Catalunya, l'única ciutat que hi existeix, per tant, aquests que no en tenen coneixement deuen viure als llimbs), l'Avinguda Diagonal és una artèria de Barcelona que en temps moderns, és a dir en l'era de la industrialització, ha fet de frontera natural entre aquells que no saben què és haver de maldar per arribar al dia 20 del mes corrent amb calers a la butxaca, sense deutes i amb prou descans per poder anar a Tavertet o a algun llogarret perdut a les muntanyes o a la costa els caps de setmana, vacances a banda i els que s'han d'espavilar amb allò que sobra als bancs i als empresaris. L'exemple de la Diagonal es fa servir, principalment per això, en aquest context. Tot sigui que Diagonal amunt hi hagi gent que visqui amb 500 euros de pensió -que és la mitjana- o bé amb menys de mil de mensualitat, -que és molt habitual, més que no pas sembla- que també seria factible. També és ben cert que hi deu haver molta gent que té molts possibles Diagonal avall, segurament si, més ben dit, amb tota seguretat la hi ha, així com a la resta del país, que també té gent que l'omple.

Potser aquesta bona senyora és de Sant Ildefons, a Cornellà, de Canovelles al Vallès Oriental, de Tortosa, d'Ivars d'Urgell o bé de qualsevol altre vila o poble on els adinerats destaquen per la seva absència. Podria molt ben ser  o no ser perquè no tinc el gust de conèixer-la i per tant, no ho sé.

El que si sé és que em sembla quasi insultant que algú pugui dir que els diners no són excusa per no col·leccionar art, molt més quan tothom sap que una litografia d'un artista no consagrat no pot aconseguir-se per menys de tres o quatre-cents euros, no parlem ja d'obres d'artistes amb cert nom.

Com que a mi això de l'art contemporani més aviat sol fer-me venir basques donat que trobo que hem arribat a un punt en què ens venen gat per llebre descaradament i que, una bona part de l'art contemporani és una porqueria de proporcions descomunals que ens fan empassar tant si volem com si no volem, la veritat és que el tema del col·leccionisme no em fa ni fred ni calor. I, molt millor, perquè si m'en fes, aniria fent ratllades al terra amb les dents perquè jo, com la majoria de la gent que mou la màquina de fer calers que són les societats globalitzades -potser seria més precís de dir-ne banquitzades- necessito fins l'últim cèntim del meu sou per poder tirar endavant casa meva.

El titular de l'Avui+El Punt és tendenciós, està claríssim, de fet, és que sembla que la persona que el signa té alguna cosa personal amb aquesta Sra. perquè és de mal gust que una entrevista pugui deixar només el regust de l'última frase com a idea general quan la idea pot, molt bé, no ser aquesta. Déu meu! Estic insinuant que aquest mitjà és tendenciós? Nooooo. No se'm mal interpreti, que és molt tard i al carrer hi ha una ventada...

Fa sis minuts que Windows -beneït sigui el seu nom- ha canviat l'hora del rellotge de l'ordinador, per tant, porto un cansament acumulat de + 1 hora 6 minuts.

No m'agrada l'art contemporani, de fet, podria dir que el detesto, no pas tot el que veig o m'arriba sinó ben bé una bona part o bé la gran majoria. Trobo que hem perdut el nord i la perspectiva. Ens hem tornat sàdics, escatològics i degenerats. No dic pas que pintar núvols perfectes i angelets rodanxons fos el súmmum de la consagració i de l'elevació artística, no ho dic pas, però esquarterar animals, l'absurd del videoart abstracte i algunes bestieses similars, em fan el mateix efecte que els solos jazzístics en els quals un intèrpret pot estar-se una hora o més desenvolupant una palla mental que em fa posar els pèls de l'espinada com una cresta on és possible fer-hi lliscar una bombeta i que aquesta exploti. Aquest és l'efecte.

En fi, torno a repetir que no tinc res contra aquesta bona senyora que, finalment, expressa les seves opinions. Suposo que si la conegués em cauria molt bé perquè té cara de bona persona i, evidentment, tothom parla des del seu punt de vista, des de la seva posició al món i, de la mateixa manera, haig de conèixer i reconèixer que la meva opinió és parcial, interessada i tendenciosa com pugui ser-ne qualsevol altra i que, en definitiva, crec que aquesta notícia m'ha servit d'excusa per tornar a vomitar contra l'art contemporani, que ho és en qualsevol època, per altra banda.

He llegit que el paradigma de CiU és governar i no la independència

En un post d'una de les persones a les que segueixo a Twitter, en Xavier Mir, hi ha un retweet sobre un tweet d'un tal aleixms (a Twitter arriba un moment que pots pensar-te que ets a la Guerra de les Galàxies) sobre CiU en el qual es diu que, com dic al títol de l'entrada, el paradigma de CiU és governar i no pas la independència. NOOOOOO! Com hi ha algú que pugui atrevir-se a pensar això? És que hem perdut la vergonya? Aggg!!!

Realment, trobo sorprenent que a aquestes alçades algú doni cap importància a aquestes divagacions totalment mancades de sentit comú i d'objectivitat. Per favor!

Honestament penso que l'objectiu principal de qualsevol grup polític és governar, els ideals i les missions crístiques solen quedar de banda quan la pell de la trona toca la pròpia pell, mentida, queden de banda molt abans, molt... D'acord que en el cas de CiU això es veu amb cristal·lina claredat, hi podem estar totalment d'acord, ara bé, potser no es veu que l'objectiu de la independència passa primer per l'objectiu no declarat de l'auto reconeixement?

Probablement, el reconeixement en la nostra espècie és una condició sine qua non (modificat perquè no s'entén la broma i genera confusió era "sin equanon") en qualsevol empresa pública i privada que hom vulgui engegar, molt probablement. Necessitem ser reconeguts per la nostra família, pels nostres amics, pels nostres companys, pels nostres veïns, per aquells als qui coneixem i per aquells als qui no coneixerem mai, tot això en major o menor grau i escala, és obvi.

L'independentisme, a casa nostra, és un virus que ens infecta a molts i que mata pocs de nosaltres ja que ,en molts casos es demostra que no és més que una grip estacional que pot fer-nos servei per perdre algun quilet o per fer una bona neteja de vies. Convergència i Unió seria un clar exemple d'això que dic, tot i que no dic pas que a la federació no hi hagi personal profundament independentista, entregat al país i delerós que les coses siguin d'altra manera i forma, tinc la absoluta seguretat que és així i no ho dic demagògicament ni parafernàlicament, ho dic amb un absolut convenciment i perquè fora absurd que no fos així.

Hom té sentiments profunds en referència a aquest tema -la independència- i els despatxa com pot; hi ha a qui agrada fer feina de base i hi ha a qui agrada tenir desenes de micròfons entre el nas i la gola, és així i, naturalment serà així per molt de temps, ho vaticino. No és el mateix que a algú li demanin que faci una feina determinada com ara, fer de líder d'una formació política o d'una idea, i que aquesta demanda es produeixi per clamor popular, que el fet que algú decideixi que sigui al preu que calgui que sigui, serà l’estendard i el vehicle únic del sentiment general. Diria, modestament, que no seria el mateix.

Trobo que avui en dia, hom ha pervertit la idea romàntico-festiva de líder del poble i de lluitador per les seves necessitats (les del poble, dic) i, amb aquesta afirmació no m'estic referint a una formació política determinada, en tot cas, em volten pel cap la majoria de formacions de l’espectre -i mai millor dit- polític d'aquest país, tant és així que el que menys interessa és la independència  en la seva essència, ja que aquesta constitueix una idea, una base en la qual poder fer moure la roda de l'ego. Si s'aconsegueix molt millor però si el que s'aconsegueix són les engrunes de la idea i poder seguir menjant d'ella, doncs mira, hi ha mals majors...

Esquerra Republicana de Catalunya s'ha perdut per això mateix i perquè, suposo jo en la meva infinita ignorància, no s'han sabut explicar convenientment, s'han trobat venuts perquè el poder (encara que sigui el co-poder) és llaminer i dispensa paranys per als quals s'ha de poder estar preparat -citem el cas del Conseller Primer i l’afer de Perpinyà en el qual es va trobar immers i sense capacitat de reacció- i a més, no han sabut veure com els seus afanys de protagonisme els jugaven en contra, vegi’s les poques llums de les públiques lluites internes pel domini del poder en el si de la formació i pels escàndols de malbaratament de diner públic en arranjaments de cotxes oficials i despeses, com si això no ho fes més d'un parlamentari..., suposo, que no ho sé i pateixo per la difamació, oju!

De tot això que cito als "companys" d'Iniciativa Per Catalunya Verds els n'hi ha passat una tercera part (cas de veure-ho molt gros i voler fer els talls més grans, una quarta) i, gairebé tota, respon a dues causes que són ben conegudes; la impopularitat del Conseller Saura provocada, sembla ser que, directament per la seva brutal ineptitud i incoherència i, la capacitat que tenen (torna a semblar ser) d'obtenir prebendes sense aconseguir absolutament cap dels propòsits proclamats, això si, vestit tot plegat amb fotimers de carrils bici que, en la majoria dels casos no tenen ni solta ni volta i de baixades de velocitat a l'entrada de Barcelona (com sempre, m'agrada recordar que en aquest país nostre només existeix Barcelona, també per aquells que  ens governen). Suposo que els verds alemanys -amb ofici sobrat i perfectament reconegut- deuen petar-se de riure amb els "companys verds espanyolocatalansvascosgallecsandalusosid'oncalgui del Sud d'Europa". 

Que ningú tingui la temptació de patir perquè es presenti una llista independentista conjunta, que ningú la tingui, de debò. Això no passarà. És totalment impossible. 

Tot i que amb programes gairebé idèntics o bé amb programes molt similars, els caps de llista de les formacions -tot i que potser caldria dir "deformacions" i ho dic amb un absolut respecte per les necessitats i vel·leïtats de tothom- independentistes d'aquest país es presenten amb sigles pròpies i diferenciades no fos dit...

Ara -a partir del 28N-, haurem de veure què passarà si treu representació parlamentària el partit d'en Joan Laporta, extrem que sembla força probable mercès a la seva infinita popularitat i, si també en treu la formació d'en Joan Carretero, que ja ho sembla una mica menys perquè una part important dels descontents amb Esquerra Republicana, els descontents que no han anat a parar a CiU -formació benefactora i acollidora d'ànimes independentista-centre-liberals-republicano desencantades- s'han apuntat massivament a la Solidaritat de l'ex President del Barça, el qual ha rebut suports d'arreu i que està rendibilitzant i gestionant d'allò més americanament bé. No ho critico pas, m'està tan bé com qualsevol de les altres opcions.

En qualsevol cas, l'afany de protagonisme dels nostres polítics s'està rebel·lant com un dels grans problemes que té l'independentisme seriós d'aquest país, d'aquest nostre pobre país que, molt em temo i cada dia que passa m'ho temo més, acabarà quedant desvirtuat per la cobdícia i per la fam de mass media dels nostres polítics. Voldria en aquest punt, fer notar que no he escrit classe política i que, per mi, en aquesta diferència es resumeix tot el post.

Deu molar molt anar pel món dient "Sóc el President de la Generalitat de Catalunya". Aquí també vull fer notar que no he escrit pas Presidenta.

En fi, qui no té un all té una ceba...

El Papa visita Barcelona

Com tothom sap a aquestes alçades de la peli, el Papa Benet XVI visitarà Barcelona al novembre, el dia 7 després de passar per Santiago de Compostel·la el dia anterior. Falten quatre dies. Quins nervis!

Aquesta serà una visita memorable, si Déu Nostre Senyor no hi posa cap impediment i ho serà per moltes raons. Farem una enumeració que sempre és molt més entenedor:

1. Consagrarà la Sagrada Família de tal manera que el temple, finalment i després del munt de temences per la seva integritat física, i els seus mecenes a la fi entendran que gaudeixen del favor de Déu.
2. Beneirà tots els fidels que arribaran d'arreu del país (suposem que també dels països veïns) per sentir-lo dir missa en viu i en directe sense haver-se de desplaçar a la multitudinària Plaça de Sant Pere del Vaticà.
3. Honorarà la ciutat de Barcelona (capital del país i, pels mitjans, única ciutat amb importància de Catalunya) amb la seva presència, fins a tal punt que hi passarà la nit.
4. Feia molts anys que un pontífex no trepitjava Barcelona (recordem que no hi ha cap més ciutat important a tot el país), concretament des de 2006 que Joan Pau II ens va il·luminar amb la seva presència.

Quines conseqüències tindrà l'estada del Papa a Barcelona?

1. Podrem tenir el goig de veure Barcelona engalanada com només es fa quan es produeix un event d'una magnitud similar.
2. Podrem netejar les nostres consciències demanant perdó pels nostres pecats a casa nostra en fil directe amb el descendent de Sant Pere, interlocutor i intercessor entre Déu i els pobres mortals.
3. Sembla ser que alguns comerços podran obrir, tot i ser un dia festiu.
4. Algunes persones, la majoria d'elles particulars com tu i com jo, podran fer uns calerons llogant balcons, terrasses i, fins i tot, finestres per tal que els debots que vulguin estar més a prop del Papa i de Déu (tot alhora) tinguin un lloc segur on la xusma no els empenti i puguin gaudir amb comoditat de la jornada.
5. Les televisions, les ràdios, els diaris de paper i els diaris digitals també faran uns calerons extra narrant, pas a pas, tan solemne dia festiu.
6. Els restaurants, bars, cafeteries i d'altres establiments on es pugui menjar i beure també tindran calaix extra. En alguns encara es podrà fumar, cosa que podria demostrar que Déu no vol castigar els fumadors pel fet de ser-ho. Vés a saber, igual Déu també fuma o pensa deixar-ho el dia 1 de l'any vinent.
7. Moltes més coses que segurament em deixo però que molts tenim en ment.

Tanta meravella i goig pel mòdic preu de, i segons les xifres que estan "arrojant" els mitjans de comunicació, de 14 MILIONS D'EUROS entre la parafernàlia que muntaran les administracions i els 700.000 euros que hi aportarà el Bisbat, sembla ser. Podria ser que no fos així. Què sé jo, ignorant de mi!

Personalment estic molt contenta perquè ni que fossin 22 milions d'euros trobo que estan molt millor invertits que no pas en coses menys necessàries com ara:

1. Fomentar la dignitat de les persones que passaran un altre hivern als caixers automàtics, als bancs dels parcs, en portals obscurs entre cartrons, en cases que no són la seva perquè potser no en tenen, en cotxes que fan de vivenda obligada o en altres indrets que els que tenim la sort de no haver-nos de trobar en aquestes situacions no podem imaginar.
2. Oferir ajuts a aquelles famílies o persones soles que no poden pagar els serveis de la llar perquè no tenen prou ingressos per fer front a les hipoteques o els lloguers i, a més es veuen obligades a tenir prou diners per mantenir-se, i han de passar fred o privacions (recordem, si volem o podem, que han apujat l'IVA un 2% i la llum un 8%, a més de rebaixar els sous als privilegiats que els conserven i alguns ajuts a aquells que en rebien).
3. Donar oportunitats laborals a les persones que tenen graus de desesperació que freguen o que, fins i tot, poden depassar la depressió profunda, que n'hi ha. Podria ser que, fins i tot, aquí poguéssim enllaçar amb el punt 1 (el dels caixers).
4. Rebaixar el nivell d'angoixa dels que no saben què dinaran o soparan demà, que n'hi ha.
5. Oferir aquella seguretat i confiança que no necessàriament depèn de Déu perquè pot canalitzar-se a través dels homes i les dones, aquells qui manen i poden repartir el diner públic de formes no ofensives com ara la visita d'un bon home que treballa de Papa i que s'hauria de costejar els capritxos de la seva butxaca o de les d’aquells que consenteixen la seva direcció espiritual.
6. I en aquest punt, un llarg etcètera obligat per la meva ignorància de persona aburgesada, informada fins al punt x on es produeix la parada obligada que el meu estómac pot suportar.

En fi, que no puc sinó mostrar el meu més humil agraïment a les institucions perquè en aquest moment de profunda crisi econòmica i de profunda crisi MORAL, fan l’enorme esforç de recolzar la visita del Sant Pare de tots els catòlics i apostòlics romans d’aquest nostre laic país, una estada que ens traurà d’aquest estat de confusió i de tenebres en el qual estem immersos.

GRÀCIES!

Per cert, tot seguit enganxo un link a un web que sembla ser té el programa de la santa visita, per si algú hi té un especial interès, tot i que suposo que també pot demanar-se al Bisbat o així...:
http://www.oh-barcelona.com/es/blog/2010/feature/el-papa-visita-barcelona-10676

EL DIA 6 DE DESEMBRE MARXEM EN SILENCI CONTRA LA CONSTITUCIÓ.

Jo no vaig votar la Consti, no tenia edat i quan la vaig tenir, molt probablement, no l'hauria votada afirmativament. Sé que hi ha gent que no va fer-ho, de la mateixa manera que van votar que no, aquest cop si igual que jo, a l'Estatut. Vaig votar-hi que no per moltes raons, gairebé totes elles subjectives però amb l'objectivitat que dona fer el que un vol fer de veritat, autènticament. 

Per mi, aquest Estatut és com l'altre Estatut i com tots els estatuts, una aixecada de camisa i un insult, tant per part del qui extorsiona com per part de qui ho admet amb complaença, que va ser el cas de la majoria i potser per això és encara més dolorós.

Una característica que no m'agrada gens de nosaltres els catalans, i això és una observació personal i per tant totalment discutible, és que som massa porucs, complaents com he dit abans. Tenim massa reserves pel que fa a la nostra autoestima i a la nostra identitat, no fos cas que molestar fos destruir i posar en qüestió ens aboqués cinglera avall. 

La meva proposta és que dilluns dia 6 de desembre tots els catalans i catalanes que no estiguem gens acomplexats pel fet de ser-ho sortim al carrer i omplim de senyeres les quatre capitals catalanes, Tortosa i la presa, per partida doble, Perpinyà. Que tots aquells a qui no ens agrada ni la Constitució ni l’Estatut, marxem en absolut silenci, que no responguem a cap provocació i que no ens deixem manipular ni per partits polítics (en aquella data ja haurem substituït del capçal del llit la fotografia del President Montilla per la del President Mas), ni per organitzacions sindicals que no deixen de ser, majoritàriament, partits polítics.

Faré una crida a través de Twitter a veure què en resulta.

Com que no sóc cap erudita i penso que n’hi ha que saben molt, però moltíssim més que jo, enganxo un parell de fragments d’entrades de la Wikipedia que poden il·luminar al voltant tant del dia 6 com del dia 8 de desembre.

Perquè barrejo la celebració del dia 6 amb la del dia 8? Doncs perquè, en el fons, tot i que no són la mateixa cosa acaben per tenir el mateix objectiu.

El dia 6 de desembre és dilluns, dimarts dia 7 és laborable i dimecres 8 és la Immaculada, festiu també:

"En España, el Día de la Constitución es el sexto día del último mes del año (6 de diciembre). Es un día festivo en España en el que se conmemora la celebración del Referéndum Constitucional de 1978 en el que el pueblo español aprobó por amplia mayoría la actual Constitución Española, en vigor desde entonces. Es festivo en toda España y se celebran diveros actos en homenaje a la constitución de 1978."

"La fiesta de la Inmaculada fue fiesta de guardar en todos los reinos de su Majestad Católica, es decir, en todo el Imperio español, desde 1644; se declaró fiesta de guardar en toda la Iglesia desde 1708 por orden del papa Clemente XI. España celebra a la Inmaculada como patrona y protectora desde 1644, siendo el 8 de diciembre fiesta de carácter nacional."

Tot això no calia, ja me n'adono però també agrada saber el perquè de les coses, per tant, per si hi ha algú que encara es preguntava perquè té la sort de fer pont el dia 7, ara ja està una mica més informat. 

Twitter

El títol d'aquest post és genèric, el teclat del meu portàtil molt petit...No té res a veure, el que passa és que en la primera línia he hagut de corregir tres o quatre cops i m'ha cansat; dues línies d'experiència tàctil i solucionat. Ho havia de dir i ja està.

Des del dia de la vaga, vull dir de la "VAGA"que vaig entrar a twitter per tal de seguir els posts que s'anaven succeint per explicar què passava arreu (aquí hauria de fer un incís, que faig). 

Normalment tinc sentiments i opinions clares en referència als mitjans de comunicació. Dic normalment perquè el passat dimecres 29, dia de la vaga general, aquesta claredat es va enfosquir considerablement. 

Els treballadors de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals van fer vaga i es van decretar serveis mínims. Fins aquí tot normal i coherent. Ara bé, tot i que el canal 3/24 que, com és sabut, repeteix els seus mantres d'informació amb una periodicitat psicòtica, també pertany a la "Corpo", vaig trobar un pèl excessiu que es deixés a mans de cadenes privades el relat dels fets (excloent-hi els mínims, com he dit) d'un dia que, per definició, és un xic particular.

Personalment, no tinc ni idea de com poden estar de putejats els treballadors dels mitjans de comunicació públics, de debò, no la tinc i tenen tot el meu respecte i solidaritat, però flipo amb l'empresa (pública, no sé si ho havia dit ja). Ara bé, si la vaga era de 24 a 24, perquè es va retransmetre el futbol al voltant de les vuit o nou del vespre i als tres canals; tv3, 33 i 3/24?

Resposta. 

Pública si, però mercenària també. Vés a saber la calerada que hauria perdut la Gene si haguessin fet un altre concert, com a mig matí...

La solució va ser Twitter, per alguns una obsessió i per mi, aquell dia, una bona font d'informació. Informació al minut (tot i que podria dir-se que al segon) facilitada per usuaris de la vida en general que va mantenir-me a mi i, a molts d'altres, informada del que anava passant amb el coi de la vaga.

El 29 vaig saber, gràcies a l'Ignasi (no pas el de la Riera, sinó en Genís), què és un hashtag, i em vaig adonar que el món segueix sent col.laboratiu, principalment col.laboratiu. 

Per més "persones amb les que s'ha de tenir certa precaució" (eufemisme de fills de puta) que un pugui trobar-se al llarg i ample de la seva vida, sense el nostre instint primigeni de col.laboració espontània moltes de les coses bones que han anat succeint al llarg de la nostra història i que succeeixen encara avui, no serien possibles.

Twitter, aquell dia, va ser un bon exemple d'això mateix.

Després, per pura curiositat, he anant mirant llistes (al mateix Twitter) de gent afegida a seguiments de causes molt variades i m'he adonat que segueix sent vàlid allò de que la millor persona que un coneix és un mateix. Ho dic per les autodescripcions o "perfils" i, realment, penso que hom es ven pensant sincerament que allò que diu sobre si mateix ho considera veritat; sempre hi ha el capullo/a que destil.la egolatria, però, en general, la gent sembla sincerament ella. Altra cosa deu ser la coneixença en directe, ja que el cara a cara sol treure tota la merda que un duu dins, però trobo que no està malament que les persones aportin tot allò que creguin que tenen de bo, si més no, en un mitjà quasi anònim i extensiu com Internet i totes les seves aplicacions derivades.

Facebook no m'agrada de la mateixa manera. No sé ben bé perquè. Potser un dia ho esbrino o potser no. Qui sap...

Per un món ordenat!

Suposo que ser gitano deu ser, en bona part, com ser homosexual o bé com ser albí a la Kenya profunda. Realment però, només ho suposo perquè no sóc ni keniata albina ni gitana. Si, a més, al fet de ser gitano li afegim el factor de l'emigració, que ni és nou ni ha estat mai un fet que hagi agradat especialment a les persones que l'han hagut de fer servir, tenim un còctel que, per ell mateix, ja suposa una barreja explosiva.

L'ésser humà és una criatura meravellosa, ho és i ho dic ben de debó. La majoria de les característiques que ens fan especials són mínimament mutables al contrari de les que ens fan cabrons de mena que, segons crec, són força inimmutables. Ho puntualitzo perquè, tot i que sembla obvi, cal que les situacions ens cauteritzin la pròpia pell per tal que tota aquesta empatia que proclamem deixi de ser-ho (per cert, empatia és un mot molt modern, positiu i chachi que tothom vol que s'assimili amb ell/ella mateix/mateixa (parèntesi dins del parèntesi per dir que això de la correcció de gènere és un rollet de les mateixes característiques que la paraula explicada. Ara tanco els dos parèntesi, que no sé si és gaire acadèmic, tot i que intueixo que no, però que faig així perquè em don la gana)) per passar a ser una veritat que ens colpeix de forma naturalitzada.

Quan les economies han d'expulsar els superàvits, els emigrants són benvinguts; se'ls té en compte, es fan polítiques d'integració i del que calgui que bé s'ho val el diner, blanc o negre, que aporten a les societats d'acollida. Gairebé tothom és benvingut i es practica una eficient pràxi de màniga ampla, tot hi cap. No hi fa res que els gitanos captin, total també putinegen amb ferralla, veremen, treballen a la fruita i fan mercats ambulants, gasten diners en menjars i benzines, compren robes, joies, afavoreixen la circulació de diners..., en fi, que no cal fer escarafalls perquè tothom sap que són transeünts de mena i no solen ser violents. Per tant, tant hi fa si tenen papers o no perquè no se'ls vigila de prop.

Altra cosa és quan van mal dades. Tota la feina d'integració que s'ha fet a Europa al llarg dels anys del totxo ara, desprén un regust de bilis. Després de gairebé vint anys de bonança resulta que les dones que així ho volen per les raons que sigui que ho volen, no poden dur niqab ni burka pel carrer ni als llocs públics; també resulta que s'han de respectar els aforaments dels locals destinats a mesquites i, també resulta que els gitanos romanesos i búlgars molesten a França perquè no tenen papers.

Tot i així, i torno a la meravella de l'ésser humà, la UE va reaccionar fa un parell de dies (després de més de dues setmanes de polèmica) i, la comissària de Justícia, Viviane Reding, va fer una comparació, sembla ser que desafortunada per les reaccions posteriors, amb l'època nazi. Pobra senyora, dic jo. Pobra Viviane (suposo que em permetria la llibertat d'adreçar-m'hi de tu), a la qui segurament van dir:

- Viviane, hem d'estudiar aquesta situació perquè no podem posar-nos de cul amb França que en Sarkozy té una llet...

I la Viviane va callar fins que li van dir:

- Viviane, ara! A la jugular! Què s'ha pensat aquest president? Es pensa que pot fer el xulo i passar pel damunt de les instàncies europees que són, clarament, la virtut i la transparència? I ara! Això no podem tolerar-ho!

I la Viviane va sortir al seu faristol i, amb indignació, va carregar contra el president de la République.

Ara, la Viviane, deu tenir els dies comptats com a comissària de Justícia. Molt probablement ja li estan buscant un càrrec còmode a Luxemburg (que en paraules del president francès, també podria acollir els gitanos que ell expulsa).

En fi, és la naturalesa humana. Si et necessito ----------- i si ja no em cals ------------.